Cercle d'estudis sobiranistes

Cultura, història y més sobre Catalunya

Categoría: Art

Gaudí: L’arquitecte de la Sagrada Família

Avui vull parlar-vos d’Anton Gaudí, l’arquitecte més popular de la història. La seva revolució de l’arquitectura i de les arts plàstiques posa les bases de l’art actual i futur. L’obra de Gaudí és una recerca de la perfecció de l’art, de la perfecció personal i de la perfecció de la societat humana.

Anton Gaudí i Cornet va néixer a Catalunya el 25 de juny de 1852. Va ser un nen malalt, el que li va impedir assistir regularment a classe a Reus i el va obligar a passar llargues temporades al camp, a la masia familiar de Riudoms, on va captar la llum mediterrània i les imatges de la natura, que ell sempre consideraria la seva gran mestra.

A més, ajudant al seu pare al taller de caldereria va aprendre les virtuts del treball i la transformació de les superfícies en volum, el que va facilitar molt la seva imaginació espacial. Va cursar el batxillerat als Escolapis de Reus.

Durant la Revolució Gloriosa de 1868, es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura, la passió de la seva vida. Va ser un mal alumne, però passava hores mirant fotografies d’edificis orientals i freqüentava classes de filosofia, d’estètica i d’història, així com els concerts, el teatre clàssic i modern, les lectures poètiques, les tertúlies intel·lectuals i les visites a tots els monuments i paisatges de Catalunya.

L’estudiant Gaudí es va incorporar al moviment de la Renaixença catalana i arribaria a ser una de les seves grans figures.

Sagrada Familia

Per mantenir-se, treballava per diversos enginyers i arquitectes, com Josep Fonseré, autor del parc de la Ciutadella; Francisco del Villar, restaurador del santuari de Montserrat; o Joan Martorell, arquitecte dels Jesuïtes, les Saleses i altres grans temples. En 1878, a l’cabar la carrera, el director de l’esucela va comentar: «Avui hem donat el títol d’arquitecte a un boig oa un geni».

Gaudí va ser conscient des de molt jove del seu paper de geni de l’art, que les seves idees no eren una repetició o una simple continuïtat del que havien fet els arquitectes fins llavors. L’única cosa que li espantava era que cap altre arquitecte les hagués posat en pràctica abans i ell hagués de ser el primer. Ell havia estudiat i descobert les lleis geomètriques i constructives amb què està feta la naturalesa -l’obra mestra del Creador- i pretenia realitzar el seu art amb aquests mateixos models; és a dir, no copiar a la Creació, sinó prosseguir el seu curs, cooperar amb el Creador. És el que deia: L’originalitat consisteix a tornar a l’origen.

Va conèixer llavors (1878) a Eusebi Güell, important empresari amb gran sensibilitat artística que va entendre a Gaudí i es va constituir en un dels seus millors amics i el seu principal client al llarg de la seva vida. Va fer per ell, entre altres projectes, les portes de la finca Güell, la casa Güell, els cellers Güell, el xalet del Catllaràs i les dues obres més creatives de la seva maduresa: el Park Güell i l’església de la colònia Güell.

Gaudí, quan van morir el seu germà Francesc, la seva germana Rosa i la seva mare, va adoptar a la seva neboda òrfena Roseta i es va fer càrrec del seu pare Francesc. Va sol·licitar matrimoni a la senyoreta Pepeta Moreu, obtenint carabasses. Altres dones passarien després per la seva vida, però finalment no va contreure matrimoni.

De jove, va viure molt de prop i estudiar a fons els problemes de l’obrerisme i sobretot les lamentables condicions de vida dels proletaris. Era el moment de la I Internacional, amb la tendència socialista de Marx i l’anarquista de Bakunin (que va arrelar fortament a Catalunya). Gaudí va ser arquitecte de la Cooperativa Mataronense, que propugnava unir capital i treball en un sol element: l’obrer cooperativista. La Cooperativa Mataronense va ser la primera fàbrica de Catalunya i una de les primeres del món propietat dels seus treballadors.

Als 31 anys, el 1883, Gaudí va rebre l’encàrrec de continuar les obres de la Sagrada Família, tot just començada. Va traslladar allí el seu despatx i durant quaranta-tres anys, fins a la seva mort, va dedicar les seves energies a desenvolupar, en el projecte d’aquesta basílica, les seves idees sobre estructura, forma i simbolisme, fosos en una síntesi de formes racionals extretes de la natura.

Gaudí va tenir amistat amb alguns clergues innovadors sobre la societat i la litúrgia de l’Església: el poeta mossèn Jacint Verdaguer; Joan Baptista Grau, bisbe d’Astorga, que li va encarregar el palau episcopal (1887-1893); Enric d’Ossó, fundador de les Teresianes, que li va encarregar el col·legi central (1888-1889); Pere Campins, bisbe de Mallorca, que li va encarregar la reforma de la seu (1903-1914), etc. Per sobre de totes, va destacar la seva amistat amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, ideòleg cristià de la Renaixença de Catalunya.

Gaudí va simultaniejar el seu treball a la Sagrada Família amb més encàrrecs, grans i petits, no només eclesiàstics o per Güell, sinó d’altres clients, com El Capricho, la casa Vicens, la casa Calvet, la casa Batlló, Bellesguard i la Pedrera.

Dilluns 7 juny 1926 el va atropellar un tramvia. I en no ser reconegut i anar vestit senzillament, el van portar com a pobre a l’Hospital de la Santa Creu. Tres dies després, envoltat dels seus amics, va dir les seves últimes paraules: Amén. El seu enterrament va ser una gran manifestació, que va acompanyar el cadàver des de l’hospital fins a la cripta de la Sagrada Família, on està enterrat.

Isaac Albéniz: Retrat d’un romàntic

Avui vull introduir-vos Isaac Albéniz un dels més notables músics i compositors de Catalunya. Espero que aquest retrat us serveixi d’inspiració.

Isaac Manuel Francisco Albéniz i Pascual va néixer el 29 de maig de 1860 a Camprodon (Girona) de pare basc i mare catalana. El pare d’Albéniz era funcionari de duanes a la frontera francesa. Poc després del naixement d’Isaac, la família es va traslladar a Barcelona. Allà va rebre les seves primeres lliçons formals de piano i va fer el seu debut en públic.

En l’època de la revolució de 1868, la família es va traslladar a Madrid, on Albéniz va estudiar piano i solfeig a l’Escola Nacional de Música i Declamació (Reial Conservatori). Madrid li va servir com a base en les gires de concerts que va realitzar per tot Espanya, culminant amb les seves actuacions a Puerto Rico i Cuba en 1875. Al maig de 1876 es va matricular al Conservatori de Leipzig, però hi va ser menys de dos mesos. Al setembre d’aquest mateix any, gràcies a una beca del rei Alfons XII, es va matricular al Conservatoire Royal de Brussel·les, on va estudiar piano amb Louis Brassin.

Obra d'Isaac Albéniz

Va acabar allà els seus estudis el 1879, i va obtenir el primer premi cum laude a la classe de Brassin. Tot i la creença generalitzada, mai va estudiar amb Liszt. Després de donar novament concerts a Puerto Rico i Cuba, va tornar a Espanya, on va continuar actuant amb freqüència. Els seus primers treballs per a l’escena, tres sarsueles, daten d’aquest període (1881-1882) però han desaparegut.

El 1883 Albéniz es va instal·lar a Barcelona i va fer estudis de composició amb Felip Pedrell, que el va animar a utilitzar la música popular espanyola com a inspiració per a les seves composicions.

El mateix any va contreure matrimoni amb Rosina Jordana, una de les seves alumnes de piano, amb qui va tenir quatre fills. Des 1886-1889 Albéniz va viure a Madrid i va continuar ensenyant, donant concerts i component. L’estil nacionalista de la seva obra durant aquest període apareix exemplarment demostrat en les seves composicions per a piano com la primera Suite espanyola i Records de viatge, els números són evocacions musicals de diverses ciutats i regions espanyoles.

També va escriure diverses obres vocals durant aquest període, entre les quals destaca una col·lecció de cinc Cançons basades en les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer. L’èxit dels seus concerts a París i Londres en 1889 el va animar a fer fortuna fora d’Espanya. Des 1890-1893 va residir a Londres i va actuar per tota Gran Bretanya i per la resta d’Europa.

Isaac Albéniz

Durant aquest període, Albéniz també es va interessar en el teatre musical. La seva primera obra d’importància realitzada expressament per a l’escena va ser l’opereta The Magic Opal, que es va estrenar al Lyric Theatre de Londres el 1893. Malgrat l’èxit d’aquesta opereta, Isaac Albéniz es va traslladar a París a l’any següent i va fixar la seva residència ja durant la resta de la seva vida.

Es va convertir en amic íntim d’Ernest Chausson, Charles Bordes, i Gabriel Fauré; va estudiar orquestració amb Paul Dukas i contrapunt amb Vincent d’Indy; va impartir classes de piano a la Schola Cantorum, on va tenir com a alumnes a René de Castéra i a Déodat de Séverac. Aquesta etapa de la seva vida a París explica la creixent influència francesa en el seu estil, especialment de l’Impressionisme.

Sant Antoni de la Florida, sarsuela en un acte, es va estrenar el 1894 al Teatre d’Apol·lo de Madrid, però no va obtenir bones crítiques. També es va estrenar aquest mateix any a Madrid la versió espanyola de The Magic Opal (L’anell) que va resultar així mateix un fracàs.

Decebut, però encara entestat a guanyar-se al públic i la crítica espanyols, Albéniz va tornar a París i va acabar l’òpera Henry Clifford, que es va estrenar al Liceu de Barcelona l’any següent (en italià, amb el títol d’Enrico Clifford).

El llibret, que situa l’acció a l’Anglaterra del segle XV durant la Guerra de les Roses, el va escriure un amic i benefactor d’Albéniz, Francis Burdett Money-Coutts, un adinerat advocat i poeta. Money-Coutts va oferir a Albéniz el seu suport financer a canvi que li posés música als seus llibrets. Per desgràcia, Henry Clifford només va tenir un èxit mitjà i mai ha tornat a representar-se.

Per a la seva següent òpera, Money-Coutts va escriure un llibret basat en la novel·la de Juan Valera, Pepita Jiménez. L’òpera es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1896 i va constituir una important aportació al desenvolupament de l’òpera nacional espanyola. Va ser l’obra escènica d’Albéniz de més èxit i es va representar en anys successius a Praga (1897), Brussel·les (1905), París (1923) i Barcelona (1926). La següent col·laboració entre Albéniz i Money-Coutts va ser una trilogia basada en el romanç de Sir Thomas Malory, Morte d’Arthur. La primera òpera, Merlin, va ser acabada però mai es va representar durant la vida del compositor (es va estrenar al Liceu el 1950 i aviat tornarà als escenaris a Madrid). La segona i tercera de les òperes, Launcelot i Guenevere, mai es van acabar.

En els últims anys de la seva vida, Albéniz va viure per temporades a París, Tiana i Niça. El 1909 el seu estat de salut va empitjorar considerablement i es va traslladar a Cambo-les-Bains, a la costa atlàntica dels Pirineus francesos, on va morir el 18 de maig afectat d’una malaltia renal coneguda pel nom de malaltia de Bright. El govern francès li va concedir pòstumament la Creu de la Legió d’Honor.

Albéniz pràcticament va definir el romanticisme espanyol en matèria musical i va exercir a més una considerable influència en altres compositors nacionalistes posteriors com Turina o Falla. No obstant això, l’alt estima que els va merèixer Albéniz als seus coetanis, especialment a França, no va ser únicament producte del seu virtuosisme, de la brillantor de les seves interpretacions del repertori tradicional o de l’originalitat i frescor de les seves pròpies obres (especialment Iberia, molt admirada per Debussy).

Albéniz va ser també una persona càlida, encantadora i generosa, amb un agut sentit de l’humor, el que li va permetre sempre fer moltes amistats i establir contactes útils. Albéniz era també molt complex i en la seva personalitat subjeia una poderosa vena melancòlica

L’aportació de Salvador Dalí al surrealisme

Salvador Domènec Felip Jacint Dalí i Domènech, més conegut com Salvador Dalí, primer Marquès de Dalí de Púbol, va néixer a Figueres el 11 de maig de 1904. Va ser un pintor català considerat un dels màxims representants del surrealisme. És conegut pels seus impactants i oníriques imatges surrealistes. Les seves habilitats pictòriques se solen atribuir a la influència i admiració per l’art renaixentista. També va ser un expert dibuixant.

Infància de Salvador Dalí

Quadre de Dalí

Salvador Dalí va néixer l’11 de maig de 1904, al número 20 del carrer Monturiol, a Figueres, província de Girona. El germà gran de Dalí, també anomenat Salvador (nascut el 12 d’octubre de 1901), havia mort d’un «refredat gastroenterítico infecciós» uns nou mesos abans, pel que van decidir posar-li el mateix nom. Això va marcar molt a l’artista posteriorment, que va arribar a tenir una crisi de personalitat, en creure que ell era la còpia del seu germà mort. Amb cinc anys, els seus pares el van portar a la tomba del seu germà i li van dir que ell era la seva reencarnació, una idea que ell va arribar a creure.

En 1916 va descobrir la pintura contemporània durant una visita familiar a Cadaqués, on va conèixer a la família de Ramon Pichot, un artista local que viatjava regularment a París, la capital de l’art del moment. Seguint els consells de Pichot, el seu pare el va enviar a classes de pintura amb el mestre Juan Núñez. Als catorze anys (1919), Dalí va participar en una exposició col·lectiva d’artistes locals al teatre municipal de Figueres i en una altra a Barcelona, afavorida per la Universitat, en la qual va rebre el premi Rector de la Universitat.

El 1922 Dalí es va allotjar en la cèlebre Residència d’Estudiants de Madrid per començar els seus estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Dalí de seguida va atreure l’atenció pel seu caràcter d’excèntric dandi. Van ser les seves pintures, en les quals Dalí temptejava el cubisme, les que van cridar l’atenció dels seus companys de residència, entre els quals s’incloïen futures figures de l’art espanyol, com Federico García Lorca, Pepín Bello o Luis Buñuel.

El 1931 Dalí va pintar una de les seves obres més cèlebres, La persistència de la memòria (Els rellotges tous), obra en la qual segons algunes teories va il·lustrar el seu rebuig del temps com una entitat rígida o determinista.

Període a Nova York de Salvador Dalí

Obra de Dalí

En 1940, amb la Segona Guerra Mundial arrasant Europa, Dalí va fugir als Estats Units, on van viure durant vuit anys. Va ser una de les èpoques més fructíferes de la seva vida, però també discutida per certs crítics, que veien que Dalí difuminava la frontera entre art i béns de consum en arraconar la pintura per bolcar-se més en el disseny i en articles comercials.

Últims anys a Catalunya de Salvador Dalí

Salvador Dalí

Des de 1949 Dalí va viure a Catalunya. El descrèdit amb què Dalí era considerat entre surrealistes i crítics d’art s’hagués de, almenys en part, a motivacions polítiques, més que al valor intrínsec de les seves obres d’art.

Al final de la seva carrera, Dalí no es va limitar a la pintura, desenvolupant nous processos i mitjans experimentals: crear un butlletí i es va convertir en un dels pioners de l’holografia artística, cosa gens estrany considerant la seva llarga exploració artística de jocs visuals. Ja durant els seus últims anys, artistes de la talla d’Andy Warhol van proclamar al català com una de les influències més notables del pop art.

El 23 de gener de 1989, sentint el seu disc favorit -Tristán i Isolda, de Richard Wagner- va morir a causa d’una parada cardiorespiratòria a Figueres, amb 84 anys, i tancant el cercle va ser enterrat a la cripta de Figueres, situada a la seva casa museu.

Estudi i aproximació a la música catalana

Les músiques produïdes (compostes i interpretades) a Catalunya i a la resta de territoris de llengua catalana són indissociables de la realitat històrica esdevinguda al llarg dels segles. Una primera aproximació ràpida a l’escena musical global dels últims anys permet constatar la seva enorme diversitat, en la qual trobem des de noms consagrats del món de l’òpera (les sopranos Victòria dels Àngels i Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons, passant pel fenomen del violagambista, musicòleg i director Jordi Savall, fins a una rica i variada escena de pop-rock català actual que ha aconseguit estar present en mercats allunyats del territori lingüístic català (Love of Lesbian, Delafé i las Flores Azules) o que s’ha erigit en fenomen propi (Antònia Font, Manel, els Amics de les Arts). Veurem a continuació la història i evolució de la música catalana.

Les aportacions de compositors com Robert Gerhard (1896-1970), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956), Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de la riquesa de l’anomenada música contemporània a les primeres dècades del segle XXI que, a més, és coetània amb altres interessants mostres de tipus més experimental (Carles Santos i Agustí Fernández) o amb la destinada al cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Aquest multivers musical sorgeix, en primer lloc, com a conseqüència d’una història, però també d’una ubicació geopolítica que li ha facilitat un contacte fluid amb Europa, a través sobretot de França, amb les músiques de la conca de la Mediterrània i amb les del resta de la península Ibèrica. Aquest doble condicionament històric i geogràfic és el que permet comprendre la gran varietat i diversitat de la música catalana, més enllà d’estils, cultures i, fins i tot, llengua d’expressió. A la idiosincràsia i particularitats de la música catalana culta i popular, fruit de les influències exposades (amb contribucions tan importants com la formació de la cobla sardanística, amb un repertori propi i una sonoritat arquetípica), hem de sumar les manifestacions concretes del pop i del rock (pop-rock català), amb uns antecedents estètics més vinculats a models anglosaxons.

Joan Manuel Serrat

Sota la mateixa denominació de “”música catalana”” cal englobar, en primer lloc, el ric patrimoni desenvolupat al llarg dels anys per compositors el nom ens és conegut i que van dirigir les seves obres al públic del seu mateix país (Mateu Fletxa el Vell, Joan Pau Pujol, Joan Cererols, Francesc Valls, el pare Antoni Soler, Carles Baguer, Ramon Carnicer, Felip Pedrell, Isaac Albéniz, Enric Granados, Baltasar Samper …); en segon lloc, la música anònima de manuscrits catalans (com ara el Llibre vermell de Montserrat, del s. XIV); en tercer lloc, l’obra de compositors catalans que van exercir fora del seu territori d’origen (Antoni Literes, Domènec Terradellas, Ferran Sor); i, finalment, les composicions de músics estrangers (Joan Brudieu, Antonio Caldara) que, per diferents circumstàncies, van desenvolupar o van interrelacionar la seva obra en els territoris lingüístics catalans.

D’altra banda, en el multivers musical català és d’obligada referència, per la seva repercussió, la figura de Josep Anselm Clavé, considerat el pioner en la introducció del moviment coral a la península Ibèrica. La seva tasca va ser essencial en la creació de societats corals, entre les quals cal destacar l’Orfeó Català (1891), la seu és el Palau de la Música Catalana, i un dels edificis clau del moviment modernista i única sala de concerts del món declarada patrimoni de la Humanitat. El Modernisme no hagués estat el que va ser sense la recepció del fenomen de Richard Wagner; així, el Gran Teatre del Liceu va ser el primer teatre, després del Festspielhaus de Bayreuth, autoritzat a representar l’òpera Parsifal, el que demostra la filiació wagneriana de la ciutat de Barcelona.

Tot i que no sempre els intèrprets i formacions del món de la música clàssica han prioritzat la interpretació de repertori propi, no és menys cert que han aportat uns actius gens menyspreables que donen llustre al sector. El Quartet Casals, el pianista Josep Colom o els solistes vocals Núria Rial i Xavier Sabata són una mostra d’això, ja que han sabut traspassar fronteres i situar-se clarament en l’escena internacional.

La resta de cultures musicals ha conviscut amb el desenvolupament l’anomenada música clàssica sense complexos, i ha sabut construir també escenes pròpies com el jazz (amb incorporacions de la generació més jove com el saxofonista Llibert Fortuny, el trompetista Raynald Colom i el pianista Albert Sanz , que se sumen a la generació més consagrada del baixista Carles Benavent o els pianistes Lluís Vidal i Manel Camp), el flamenc (amb les veus de Duquende, Ginesa Ortega, Concha Buika, Mayte Martín i Miguel Poveda i el guitarrista Chicuelo, o el nou flamenc de las Migas) i la rumba catalana, un gènere musical autòcton, en què conviuen els vells mestres com Peret amb les noves formulacions de caràcter mestís com la Troba Kung-Fú, Jaleo Real o la Pegatina).

En els anys seixanta, es va originar un moviment de cançó d’autor, la Nova Cançó, al voltant del grup Els Setze Jutges, que utilitzava la cançó protesta i la llengua catalana, tot i la prohibició de la dictadura franquista. En aquest marc sorgeixen figures que encara avui perviuen en l’escena musical, com Raimon, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. La tradició de cantautors segueix vigent en diferents òptiques i voluntats expressives. Si Feliu Ventura ha optat per la continuïtat i pervivència de la cançó protesta, altres han optat per una interrelació amb l’escena del pop-rock i el folk (Xavier Baró, Anna Roig, Miquel Gil) o directament s’han constituït, per diferents raons , en icones de l’escena musical (Quimi Portet, Gerard Quintana). Per la seva vinculació amb la tradició del surrealisme i la seva forta personalitat, Jaume Sisa i Albert Pla són figures singulars.

Manel

La resta de la música contemporània popular mostra indubtablement la riquesa i complexitat del present musical, ja sigui en la formulació hereva del rock català dels vuitanta (Els Pets, Lax’n’busto), en l’escena indie (Mishima, Refree, Standstill ), en propostes singulars i úniques amb l’ús d’instruments de joguina o nous instruments (Pascal Comelade, CaboSanRoque), en aproximacions al món del hip-hop i l’electrònica (Delafé i las Flores Azules i Guillamino) o en l’experimentació desacomplexada.