La cultura catalana ha desenvolupat, en el transcurs dels segles, una identitat singular i universal. El tarannà innovador, la creativitat, la capacitat d’absorció de les diverses influències i els valors de convivència i tolerància han forjat una cultura que és nacional i cosmopolita alhora. Els nous corrents d’art i de pensament penetren tradicionalment amb força a Catalunya gràcies a la situació geogràfica del país, oberta als països de la Mediterrània i d’Europa, i gràcies també a l’atracció i l’esperit pioner que genera Barcelona.

Barcelona

Les lletres catalanes exemplifiquen aquesta vocació nacional i universal. Ramon Llull, Ramon Muntaner i Joanot Martorell van fer aportacions valuoses a la consolidació de la llengua catalana i de la literatura medieval europea. Jacint Verdaguer, Víctor Català i Joan Maragall, en diferents gèneres, van contribuir decisivament a l’etapa de renaixement cultural del segle XIX. El segle XX va ser molt prolífic en talents que encara tenen una àmplia difusió internacional: des de Salvador Espriu i Josep Pla fins a Josep Carner, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Jesús Moncada, Pere Gimferrer, Baltasar Porcel, Quim Monzó, Miquel de Palol o Miquel Martí i Pol.

Catalunya ha estat des de sempre una cruïlla de cultures i influències. Abans de la consolidació del català i la resta de llengües llatines, al territori els cristians escrivien en llatí, els musulmans, en àrab i els jueus, en hebreu. L’actual bilingüisme queda reflectit en la quantitat de notables escriptors catalans en llengua castellana, com ara Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Javier Cercas, Enrique Vila-Matas o Carlos Ruiz Zafón.

Igualment, Catalunya i la cultura catalana han estat pioneres en les arts escèniques. Àngel Guimerà (nascut a Santa Cruz de Tenerife) va aportar reconeixement internacional a la tradició teatral catalana. També destaquen altres autors com Josep Maria de Sagarra o Santiago Rusiñol. El Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat el 1997, fa justícia a aquesta tradició de dramaturgs, actors i directors, i s’afegeix al conjunt de recintes culturals simbòlics i històrics com el Liceu, una de les seus operístiques més importants de tot Europa.

Castellers

La pintura i l’arquitectura també formen part de la identitat catalana. El modernisme arquitectònic d’Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner és en l’actualitat un dels principals atractius turístics, com ho són també les obres d’arquitectes contemporanis com Josep Lluís Sert, José Antonio Coderch de Sentmenat, Richard Meiers, Jean Nouvel, Norman Foster, Ricard Miralles / Benedetta Tagliabue, Ricardo Bofill, Rafael Moneo, Santiago Calatrava … la incorporació dels corrents més avançades en arquitectura i disseny, de la mà de reconeguts arquitectes o de joves professionals, va fer de Barcelona el paradigma de la modernitat i la capital del disseny.

El retratista Ramon Casas i el modernista Isidre Nonell van ser precursors de la gran contribució catalana a les avantguardes pictòriques mundials, amb talents rellevants com els surrealistes Salvador Dalí i Joan Miró, l’informalista Antoni Tàpies o l’expressionista Joan Hernández Pijoan. Catalunya, terra d’acollida, va influenciar decisivament a genis com Pablo Ruiz Picasso, que va passar una etapa de formació a Barcelona, ciutat que avui acull un dels museus més primordials de l’obra del pintor malagueny. El Picasso, juntament amb el de la Fundació Gala-Dalí a Figueres, es compta entre els museus més visitats de tot Catalunya. Barcelona té, a més, el museu més complet d’art romànic del món, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que conté nombrosos frescos, retaules i talles d’esglésies i ermites dels Pirineus.

Sant Jordi

El músic Pau Casals, el tenor Josep Carreras, la soprano Montserrat Caballé, la pianista Alícia de Larrocha, el científic Joan Oró, els metges Antoni Puigvert, Josep Trueta, Ignasi Barraquer, Valentí Fuster o Joan Massagué o genis d’altres àmbits com el pallasso Charlie Rivel han donat fama a la cultura catalana. La creativitat i la capacitat d’innovació segueixen sent prioritats en els artistes del moment, ja sigui en les coreografies de dansa contemporània de Cesc Gelabert, el teatre de la Fura dels Baus o els muntatges escènics de Calixto Bieito, d’origen burgalès.

Els corrents més modernes conviuen en harmonia amb les tradicions més arrelades, alguna de les quals, com la Patum de Berga, ha estat declarada patrimoni immaterial per la UNESCO. Les festes populars són un bon reflex de com els pobles de Catalunya han conservat el seu patrimoni cultural: mai falten les sardanes i s’han perfeccionat fins a límits que semblaven inversemblants activitats com els castells o torres humanes, una tradició de les comarques de Tarragona que també ha arrelat en altres punts del territori.

He pensat que per començar aquest blog no hi ha res millor com posar en context del que estem parlant, en aquest cas la cultura catala. Espero que us hagi agradat i us espero en els següents posts.