Avui vull parlar-vos d’Anton Gaudí, l’arquitecte més popular de la història. La seva revolució de l’arquitectura i de les arts plàstiques posa les bases de l’art actual i futur. L’obra de Gaudí és una recerca de la perfecció de l’art, de la perfecció personal i de la perfecció de la societat humana.

Anton Gaudí i Cornet va néixer a Catalunya el 25 de juny de 1852. Va ser un nen malalt, el que li va impedir assistir regularment a classe a Reus i el va obligar a passar llargues temporades al camp, a la masia familiar de Riudoms, on va captar la llum mediterrània i les imatges de la natura, que ell sempre consideraria la seva gran mestra.

A més, ajudant al seu pare al taller de caldereria va aprendre les virtuts del treball i la transformació de les superfícies en volum, el que va facilitar molt la seva imaginació espacial. Va cursar el batxillerat als Escolapis de Reus.

Durant la Revolució Gloriosa de 1868, es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura, la passió de la seva vida. Va ser un mal alumne, però passava hores mirant fotografies d’edificis orientals i freqüentava classes de filosofia, d’estètica i d’història, així com els concerts, el teatre clàssic i modern, les lectures poètiques, les tertúlies intel·lectuals i les visites a tots els monuments i paisatges de Catalunya.

L’estudiant Gaudí es va incorporar al moviment de la Renaixença catalana i arribaria a ser una de les seves grans figures.

Sagrada Familia

Per mantenir-se, treballava per diversos enginyers i arquitectes, com Josep Fonseré, autor del parc de la Ciutadella; Francisco del Villar, restaurador del santuari de Montserrat; o Joan Martorell, arquitecte dels Jesuïtes, les Saleses i altres grans temples. En 1878, a l’cabar la carrera, el director de l’esucela va comentar: «Avui hem donat el títol d’arquitecte a un boig oa un geni».

Gaudí va ser conscient des de molt jove del seu paper de geni de l’art, que les seves idees no eren una repetició o una simple continuïtat del que havien fet els arquitectes fins llavors. L’única cosa que li espantava era que cap altre arquitecte les hagués posat en pràctica abans i ell hagués de ser el primer. Ell havia estudiat i descobert les lleis geomètriques i constructives amb què està feta la naturalesa -l’obra mestra del Creador- i pretenia realitzar el seu art amb aquests mateixos models; és a dir, no copiar a la Creació, sinó prosseguir el seu curs, cooperar amb el Creador. És el que deia: L’originalitat consisteix a tornar a l’origen.

Va conèixer llavors (1878) a Eusebi Güell, important empresari amb gran sensibilitat artística que va entendre a Gaudí i es va constituir en un dels seus millors amics i el seu principal client al llarg de la seva vida. Va fer per ell, entre altres projectes, les portes de la finca Güell, la casa Güell, els cellers Güell, el xalet del Catllaràs i les dues obres més creatives de la seva maduresa: el Park Güell i l’església de la colònia Güell.

Gaudí, quan van morir el seu germà Francesc, la seva germana Rosa i la seva mare, va adoptar a la seva neboda òrfena Roseta i es va fer càrrec del seu pare Francesc. Va sol·licitar matrimoni a la senyoreta Pepeta Moreu, obtenint carabasses. Altres dones passarien després per la seva vida, però finalment no va contreure matrimoni.

De jove, va viure molt de prop i estudiar a fons els problemes de l’obrerisme i sobretot les lamentables condicions de vida dels proletaris. Era el moment de la I Internacional, amb la tendència socialista de Marx i l’anarquista de Bakunin (que va arrelar fortament a Catalunya). Gaudí va ser arquitecte de la Cooperativa Mataronense, que propugnava unir capital i treball en un sol element: l’obrer cooperativista. La Cooperativa Mataronense va ser la primera fàbrica de Catalunya i una de les primeres del món propietat dels seus treballadors.

Als 31 anys, el 1883, Gaudí va rebre l’encàrrec de continuar les obres de la Sagrada Família, tot just començada. Va traslladar allí el seu despatx i durant quaranta-tres anys, fins a la seva mort, va dedicar les seves energies a desenvolupar, en el projecte d’aquesta basílica, les seves idees sobre estructura, forma i simbolisme, fosos en una síntesi de formes racionals extretes de la natura.

Gaudí va tenir amistat amb alguns clergues innovadors sobre la societat i la litúrgia de l’Església: el poeta mossèn Jacint Verdaguer; Joan Baptista Grau, bisbe d’Astorga, que li va encarregar el palau episcopal (1887-1893); Enric d’Ossó, fundador de les Teresianes, que li va encarregar el col·legi central (1888-1889); Pere Campins, bisbe de Mallorca, que li va encarregar la reforma de la seu (1903-1914), etc. Per sobre de totes, va destacar la seva amistat amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, ideòleg cristià de la Renaixença de Catalunya.

Gaudí va simultaniejar el seu treball a la Sagrada Família amb més encàrrecs, grans i petits, no només eclesiàstics o per Güell, sinó d’altres clients, com El Capricho, la casa Vicens, la casa Calvet, la casa Batlló, Bellesguard i la Pedrera.

Dilluns 7 juny 1926 el va atropellar un tramvia. I en no ser reconegut i anar vestit senzillament, el van portar com a pobre a l’Hospital de la Santa Creu. Tres dies després, envoltat dels seus amics, va dir les seves últimes paraules: Amén. El seu enterrament va ser una gran manifestació, que va acompanyar el cadàver des de l’hospital fins a la cripta de la Sagrada Família, on està enterrat.