Avui vull introduir-vos Isaac Albéniz un dels més notables músics i compositors de Catalunya. Espero que aquest retrat us serveixi d’inspiració.

Isaac Manuel Francisco Albéniz i Pascual va néixer el 29 de maig de 1860 a Camprodon (Girona) de pare basc i mare catalana. El pare d’Albéniz era funcionari de duanes a la frontera francesa. Poc després del naixement d’Isaac, la família es va traslladar a Barcelona. Allà va rebre les seves primeres lliçons formals de piano i va fer el seu debut en públic.

En l’època de la revolució de 1868, la família es va traslladar a Madrid, on Albéniz va estudiar piano i solfeig a l’Escola Nacional de Música i Declamació (Reial Conservatori). Madrid li va servir com a base en les gires de concerts que va realitzar per tot Espanya, culminant amb les seves actuacions a Puerto Rico i Cuba en 1875. Al maig de 1876 es va matricular al Conservatori de Leipzig, però hi va ser menys de dos mesos. Al setembre d’aquest mateix any, gràcies a una beca del rei Alfons XII, es va matricular al Conservatoire Royal de Brussel·les, on va estudiar piano amb Louis Brassin.

Obra d'Isaac Albéniz

Va acabar allà els seus estudis el 1879, i va obtenir el primer premi cum laude a la classe de Brassin. Tot i la creença generalitzada, mai va estudiar amb Liszt. Després de donar novament concerts a Puerto Rico i Cuba, va tornar a Espanya, on va continuar actuant amb freqüència. Els seus primers treballs per a l’escena, tres sarsueles, daten d’aquest període (1881-1882) però han desaparegut.

El 1883 Albéniz es va instal·lar a Barcelona i va fer estudis de composició amb Felip Pedrell, que el va animar a utilitzar la música popular espanyola com a inspiració per a les seves composicions.

El mateix any va contreure matrimoni amb Rosina Jordana, una de les seves alumnes de piano, amb qui va tenir quatre fills. Des 1886-1889 Albéniz va viure a Madrid i va continuar ensenyant, donant concerts i component. L’estil nacionalista de la seva obra durant aquest període apareix exemplarment demostrat en les seves composicions per a piano com la primera Suite espanyola i Records de viatge, els números són evocacions musicals de diverses ciutats i regions espanyoles.

També va escriure diverses obres vocals durant aquest període, entre les quals destaca una col·lecció de cinc Cançons basades en les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer. L’èxit dels seus concerts a París i Londres en 1889 el va animar a fer fortuna fora d’Espanya. Des 1890-1893 va residir a Londres i va actuar per tota Gran Bretanya i per la resta d’Europa.

Isaac Albéniz

Durant aquest període, Albéniz també es va interessar en el teatre musical. La seva primera obra d’importància realitzada expressament per a l’escena va ser l’opereta The Magic Opal, que es va estrenar al Lyric Theatre de Londres el 1893. Malgrat l’èxit d’aquesta opereta, Isaac Albéniz es va traslladar a París a l’any següent i va fixar la seva residència ja durant la resta de la seva vida.

Es va convertir en amic íntim d’Ernest Chausson, Charles Bordes, i Gabriel Fauré; va estudiar orquestració amb Paul Dukas i contrapunt amb Vincent d’Indy; va impartir classes de piano a la Schola Cantorum, on va tenir com a alumnes a René de Castéra i a Déodat de Séverac. Aquesta etapa de la seva vida a París explica la creixent influència francesa en el seu estil, especialment de l’Impressionisme.

Sant Antoni de la Florida, sarsuela en un acte, es va estrenar el 1894 al Teatre d’Apol·lo de Madrid, però no va obtenir bones crítiques. També es va estrenar aquest mateix any a Madrid la versió espanyola de The Magic Opal (L’anell) que va resultar així mateix un fracàs.

Decebut, però encara entestat a guanyar-se al públic i la crítica espanyols, Albéniz va tornar a París i va acabar l’òpera Henry Clifford, que es va estrenar al Liceu de Barcelona l’any següent (en italià, amb el títol d’Enrico Clifford).

El llibret, que situa l’acció a l’Anglaterra del segle XV durant la Guerra de les Roses, el va escriure un amic i benefactor d’Albéniz, Francis Burdett Money-Coutts, un adinerat advocat i poeta. Money-Coutts va oferir a Albéniz el seu suport financer a canvi que li posés música als seus llibrets. Per desgràcia, Henry Clifford només va tenir un èxit mitjà i mai ha tornat a representar-se.

Per a la seva següent òpera, Money-Coutts va escriure un llibret basat en la novel·la de Juan Valera, Pepita Jiménez. L’òpera es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1896 i va constituir una important aportació al desenvolupament de l’òpera nacional espanyola. Va ser l’obra escènica d’Albéniz de més èxit i es va representar en anys successius a Praga (1897), Brussel·les (1905), París (1923) i Barcelona (1926). La següent col·laboració entre Albéniz i Money-Coutts va ser una trilogia basada en el romanç de Sir Thomas Malory, Morte d’Arthur. La primera òpera, Merlin, va ser acabada però mai es va representar durant la vida del compositor (es va estrenar al Liceu el 1950 i aviat tornarà als escenaris a Madrid). La segona i tercera de les òperes, Launcelot i Guenevere, mai es van acabar.

En els últims anys de la seva vida, Albéniz va viure per temporades a París, Tiana i Niça. El 1909 el seu estat de salut va empitjorar considerablement i es va traslladar a Cambo-les-Bains, a la costa atlàntica dels Pirineus francesos, on va morir el 18 de maig afectat d’una malaltia renal coneguda pel nom de malaltia de Bright. El govern francès li va concedir pòstumament la Creu de la Legió d’Honor.

Albéniz pràcticament va definir el romanticisme espanyol en matèria musical i va exercir a més una considerable influència en altres compositors nacionalistes posteriors com Turina o Falla. No obstant això, l’alt estima que els va merèixer Albéniz als seus coetanis, especialment a França, no va ser únicament producte del seu virtuosisme, de la brillantor de les seves interpretacions del repertori tradicional o de l’originalitat i frescor de les seves pròpies obres (especialment Iberia, molt admirada per Debussy).

Albéniz va ser també una persona càlida, encantadora i generosa, amb un agut sentit de l’humor, el que li va permetre sempre fer moltes amistats i establir contactes útils. Albéniz era també molt complex i en la seva personalitat subjeia una poderosa vena melancòlica