Les músiques produïdes (compostes i interpretades) a Catalunya i a la resta de territoris de llengua catalana són indissociables de la realitat històrica esdevinguda al llarg dels segles. Una primera aproximació ràpida a l’escena musical global dels últims anys permet constatar la seva enorme diversitat, en la qual trobem des de noms consagrats del món de l’òpera (les sopranos Victòria dels Àngels i Montserrat Caballé, els tenors Josep Carreras i Jaume Aragall, el baríton Joan Pons, passant pel fenomen del violagambista, musicòleg i director Jordi Savall, fins a una rica i variada escena de pop-rock català actual que ha aconseguit estar present en mercats allunyats del territori lingüístic català (Love of Lesbian, Delafé i las Flores Azules) o que s’ha erigit en fenomen propi (Antònia Font, Manel, els Amics de les Arts). Veurem a continuació la història i evolució de la música catalana.

Les aportacions de compositors com Robert Gerhard (1896-1970), Xavier Montsalvatge (1912-2002), Josep Maria Mestres Quadreny (1929), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931) i, més pròxims en el temps, Joan Albert Amargós (1950), Benet Casablancas (1956), Enric Palomar (1964), Ramon Humet (1968), Bernat Vivancos (1973) o Hèctor Parra (1976) són una mostra de la riquesa de l’anomenada música contemporània a les primeres dècades del segle XXI que, a més, és coetània amb altres interessants mostres de tipus més experimental (Carles Santos i Agustí Fernández) o amb la destinada al cinema (Carles Cases, Joan Valent).

Música clàsica

Aquest multivers musical sorgeix, en primer lloc, com a conseqüència d’una història, però també d’una ubicació geopolítica que li ha facilitat un contacte fluid amb Europa, a través sobretot de França, amb les músiques de la conca de la Mediterrània i amb les del resta de la península Ibèrica. Aquest doble condicionament històric i geogràfic és el que permet comprendre la gran varietat i diversitat de la música catalana, més enllà d’estils, cultures i, fins i tot, llengua d’expressió. A la idiosincràsia i particularitats de la música catalana culta i popular, fruit de les influències exposades (amb contribucions tan importants com la formació de la cobla sardanística, amb un repertori propi i una sonoritat arquetípica), hem de sumar les manifestacions concretes del pop i del rock (pop-rock català), amb uns antecedents estètics més vinculats a models anglosaxons.

Sota la mateixa denominació de “música catalana” cal englobar, en primer lloc, el ric patrimoni desenvolupat al llarg dels anys per compositors el nom ens és conegut i que van dirigir les seves obres al públic del seu mateix país (Mateu Fletxa el Vell, Joan Pau Pujol, Joan Cererols, Francesc Valls, el pare Antoni Soler, Carles Baguer, Ramon Carnicer, Felip Pedrell, Isaac Albéniz, Enric Granados, Baltasar Samper …); en segon lloc, la música anònima de manuscrits catalans (com ara el Llibre vermell de Montserrat, del s. XIV); en tercer lloc, l’obra de compositors catalans que van exercir fora del seu territori d’origen (Antoni Literes, Domènec Terradellas, Ferran Sor); i, finalment, les composicions de músics estrangers (Joan Brudieu, Antonio Caldara) que, per diferents circumstàncies, van desenvolupar o van interrelacionar la seva obra en els territoris lingüístics catalans.

Joan Manuel Serrat

D’altra banda, en el multivers musical català és d’obligada referència, per la seva repercussió, la figura de Josep Anselm Clavé, considerat el pioner en la introducció del moviment coral a la península Ibèrica. La seva tasca va ser essencial en la creació de societats corals, entre les quals cal destacar l’Orfeó Català (1891), la seu és el Palau de la Música Catalana, i un dels edificis clau del moviment modernista i única sala de concerts del món declarada patrimoni de la Humanitat. El Modernisme no hagués estat el que va ser sense la recepció del fenomen de Richard Wagner; així, el Gran Teatre del Liceu va ser el primer teatre, després del Festspielhaus de Bayreuth, autoritzat a representar l’òpera Parsifal, el que demostra la filiació wagneriana de la ciutat de Barcelona.

Tot i que no sempre els intèrprets i formacions del món de la música clàssica han prioritzat la interpretació de repertori propi, no és menys cert que han aportat uns actius gens menyspreables que donen llustre al sector. El Quartet Casals, el pianista Josep Colom o els solistes vocals Núria Rial i Xavier Sabata són una mostra d’això, ja que han sabut traspassar fronteres i situar-se clarament en l’escena internacional.

La resta de cultures musicals ha conviscut amb el desenvolupament l’anomenada música clàssica sense complexos, i ha sabut construir també escenes pròpies com el jazz (amb incorporacions de la generació més jove com el saxofonista Llibert Fortuny, el trompetista Raynald Colom i el pianista Albert Sanz , que se sumen a la generació més consagrada del baixista Carles Benavent o els pianistes Lluís Vidal i Manel Camp), el flamenc (amb les veus de Duquende, Ginesa Ortega, Concha Buika, Mayte Martín i Miguel Poveda i el guitarrista Chicuelo, o el nou flamenc de las Migas) i la rumba catalana, un gènere musical autòcton, en què conviuen els vells mestres com Peret amb les noves formulacions de caràcter mestís com la Troba Kung-Fú, Jaleo Real o la Pegatina).

Manel

En els anys seixanta, es va originar un moviment de cançó d’autor, la Nova Cançó, al voltant del grup Els Setze Jutges, que utilitzava la cançó protesta i la llengua catalana, tot i la prohibició de la dictadura franquista. En aquest marc sorgeixen figures que encara avui perviuen en l’escena musical, com Raimon, Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. La tradició de cantautors segueix vigent en diferents òptiques i voluntats expressives. Si Feliu Ventura ha optat per la continuïtat i pervivència de la cançó protesta, altres han optat per una interrelació amb l’escena del pop-rock i el folk (Xavier Baró, Anna Roig, Miquel Gil) o directament s’han constituït, per diferents raons , en icones de l’escena musical (Quimi Portet, Gerard Quintana). Per la seva vinculació amb la tradició del surrealisme i la seva forta personalitat, Jaume Sisa i Albert Pla són figures singulars.

La resta de la música contemporània popular mostra indubtablement la riquesa i complexitat del present musical, ja sigui en la formulació hereva del rock català dels vuitanta (Els Pets, Lax’n’busto), en l’escena indie (Mishima, Refree, Standstill ), en propostes singulars i úniques amb l’ús d’instruments de joguina o nous instruments (Pascal Comelade, CaboSanRoque), en aproximacions al món del hip-hop i l’electrònica (Delafé i las Flores Azules i Guillamino) o en l’experimentació desacomplexada ( Víctor Nubla, Les Anciens).